Español / English 15:10 ; sábado 25 mayo 2019

Para ver toda la obra de Carmelo Hernando en imágenes,
haz clic en la web semiótica

AUDIOVISUAL. Objecte i memòria. Transcripción. 2004

 Objecte i memòria - 15'

Molts hem trobat alguna vegada dins d’un llibre, una flor assecada. Tots guardem records, petits objectes que materialitzen moments viscuts i evoquen persones que hem estimat. Aquest costum correspon a una característica universal dels ésser humans, guardar records materials dels éssers estimats. Els objectes materials multipliquen el poder de la memòria. Bé es tracti de records del avis, com aquestes velles fotografies, bé dels cabells d’un ésser estimat. Records de reis, com aquest estoig de perfum de la reina Maria Antonieta. O records de sants, com aquest ossos d’uns màrtirs guardats i decorats per les monges del Monestir de Canyes, o records de personatges de la nostra historia com aquesta condecoració que pertanyia al general Prim. Els records d’artistes també multipliquen el poder de la memòria, com aquest ventall de la gran cantant Adelina Pati amb autògrafs de músics i poetes, Sarasate, Puccini...

O com la pipa del músic, Pau Casals. Els objectes materials fan que la memòria ens evoqui poderosament fets històrics llunyans, el dia 7 de novembre de 1893 l’anarquista Jaume Salvador llençà dues bombes al teatre del Liceu una d’elles, esclatà i causà vint morts. Aquesta és l’altra que mostrem a l’exposició... els objectes materials evoquen igualment fets històrics recents com la caiguda del mur de Berlín el 9 de novembre de 1989. Els trossos de mur han estat convertits en souvenirs, gairebé en relíquies que es poden enviar per correu com aquesta postal.

El culte de la memòria dels avantpassats és, en moltes societats, la seva característica religiosa fonamental. A l’Àfrica negra, les innombrables escultures que representen els avantpassats tenen una característica comuna, el seu caràcter solemne. La mort ha promogut els avantpassats a una nova vida des de la que realitzen la funció essencial de nodrir la tribu de força vital. Aquestes dues últimes figures de la cultura Fun anaven fixades sobre unes caixes que contenien relíquies dels avantpassats. A les cultures de la mediterrània antiga també existia el culte als avantpassats, els romans per exemple preservaven gelosament la memòria dels seus avantpassats als quals retien culte. A cada casa romana se’ls consagrava un petit altar.

En el cristianisme primitiu la memòria dels màrtirs va tenir una importància tan excepcional com la memòria dels avantpassats en altres cultures els primers pares de l’església deien: “qui toca els ossos d’un màrtir participa de la seva santedat”. Aquesta devoció per les relíquies dels màrtirs no deixà de créixer en tota l’edat mitjana: “Déu assegut a tron, al cel, era molt lluny”. Mentre que els màrtirs tornats a ésser presents mitjançant les seves relíquies, exercien una intersecció activa entre els cristians i la divinitat, els óssos dels màrtirs eren l’objecte que podia activar millor al memòria del seu suplici. Avui ens resulta difícil comprendre l’espiritualitat medieval perquè no es basava en l’oració sinó en la veneració de les relíquies i en el pelegrinatge al lloc on es trobaven. Aquesta petita ampolla, portada per un pelegrí des d’Egipte contenia unes gotes d’aigua que havien relliscat sobre la tomba de Sant Menes. Des del cristianisme primitiu s’estengué el costum de celebrar la missa sobre la tomba d’un màrtir, decrets dels papes i dels concilis dels segles IV i V convertiren aquest costum en obligatori i, encara avui, l’església el manté vigent. Aquest peu d’un altar visigòtic mostra el petit espai preparat per contenir-hi les relíquies d’un màrtir, la memòria del seu suplici. Les relíquies es desaven en un estoig especial anomenat lipsanoteca, del grec lipsana que significa relíquies. Hi ha lipsanoteques de fusta, de cuir, d’ivori, o de l’abastre, com les que mostra aquesta exposició. Els encolpia reliquiaris per dur penjats del coll tenien la forma de creu, l’encolpium és el precedent de la creu pectoral que ara porten els bisbes. Jerusalem, el lloc on Crist havia viscut i havia sofert la passió ocupava un lloc primordial en la mentalitat de la gent. Estava admès per tothom que el pelegrinatge a Terra Santa implicava la remissió dels pecats. L’any 1095 en Papa Urbà II en el concili de Clermont proposà una expedició militar per conquerir Jerusalem molts prínceps flamencs, francesos i alemanys van unir els seus exercits i es posaren en marxa, va ser la primera Croada.

Durant doscents anys se succeïren vuit croades per recuperar la gran relíquia que era la ciutat santa de Jerusalem. Els croats, quan tornaven de Terra Santa i de Constantinoble dispersaven per Europa una quantitat ingent de souvenirs, és a dir, de relíquies. Aleshores va començar una dura competència entre reis, senyors i abats de monestirs per posseir el màxim nombre de relíquies possibles. L’any 1239, Sant Lluís, rei de França, comprà a l’emperador bizantí la corona d’espines i altres relíquies de la passió per la suma fins aleshores mai no vista de 135.000 lliures. Per guardar aquestes relíquies va fer construir dins els murs del palau reial de París, la Saint Chapelle la meravella de l’arquitectura gòtica. Quan la Saint Chapelle es consagrà l’any 1246 contenia a més de la corona d’espines, centenars de relíquies que Sant Lluís obligà a lliurar a totes les esglésies de París. Però 500 anys més tard l’any 1793 la Revolució Francesa s’apropià de l’or, la plata i les pedres precioses d’aquests reliquiaris i les relíquies que contenien es van cremar a la plaça de l’ajuntament de París, només se salvà un sol reliquiari de plata i or el dels Sants Maximià, Llucià i Julià que podreu veure en aquesta exposició. El rei Sant Lluís el va encarregar l’any 1261 al millor joier que es pogués trobar. Les relíquies expressaven el poder i la glòria dels reis i eren objecte d’ostentació simbòlica d’intercanvi mercantil i de botí de guerra. Les relíquies dels reis de la Corona d’Aragó es guardaven a la capella del Palau Major de Barcelona, avui capella de Santa Àgata, fins que Alfons V el 1437 les diposità a València com a garantia dels préstecs rebuts per la conquesta del regne de Nàpols. El Monestir de Poblet era una altre gran reliquiari, consta que al segle XVI ja posseïa 1500 relíquies. En aquesta exposició hi podreu veure altres reliquiaris medievals com ara el de Santa Córdola de la Catedral de Tortosa del segle XIV. El de Sant Joan Baptista de la Catedral de Tarragona també del segle XIV i el de la Santa Espina a la Catedral de Barcelona del segle XV.

Amb el renaixement, una nova atmosfera espiritual s’estengué per Europa els humanistes com Erasme de Rotterdam estudiaven els clàssics grecs llatins, abandonaven l’escolàstica medieval i criticaven tota superstició. Els caps de la reforma Luter, Swingle i Calví, van criticar el fet que per venerar una relíquia s’adquirissin indulgències. Les indulgències eren una mena de títol vàlid per a la vida eterna. L’emperador Carles V desprès de diversos intents pacificadors decidí emprendre l’acció militar contra els protestants però malgrat la seva victòria a Mühlberg el 1547 no aconseguí acabar amb la reforma. L’any 1545 va ser convocat el Concili de Trento per reafirmar l’ortodòxia catòlica i formular els ideals de la contra-reforma consistents essencialment a promoure una religiositat emotiva, una litúrgia brillant que s’ha estes fins el segon concili vaticà i un art espectacular en oposició a l’austeritat de les esglésies protestants. Per aquesta raó, el Concili de Trento, en la seva última sessió l’any 1563 restaurà plenament el culte a les relíquies que els protestants tan havien criticat. Al cap de poc succeí un esdeveniment inesperat, l’any 1578 es van descobrir les Catacumbes Romanes, això reforçà l’atmosfera de fervor religiós de la contra-reforma car les catacumbes recordaven els martiris dels primers cristians. Al mateix temps, proporcionaren una reserva immensa de relíquies, desenes de milers de cossos sans de màrtirs, una segona onada de relíquies s’estengués sobre Europa. El rei d’Espanya Felip II monarca principal de la contra-reforma es convertí en el veritable apòstol de les relíquies. El monestir de l’Escorial construït entre el 1563 y el 1584 fou fundat per Felip II i concebut com una barreja de monestir, panteó reial i reliquiari gegant que havia de superar àmpliament la Saint Chapelle de París i el Monestir de Poblet. A la seva església hi havia més de 500 reliquiaris, els més valuosos van ser robats 1808, durant la invasió francesa. Aquest reliquiari d’àgata i calcedònia amb or i esmalts que veureu a l’exposició és un dels que es van salvar fou ofert a Felip II per virrei i governador de Milà, Fernández de Velasco. El contrast entre anvers i el revers prova la fascinació de l’època per agermanar les formes de la naturalesa amb les de l’art. La companyia de Jesús es convertí en l’instrument més poderós de l’ortodòxia sortida del Concili de Trento i per tant, del culte dels màrtirs i de les relíquies. L’any 1622 les canonitzacions de Sant Ignasi i Francesc Xavier, fundadors dels jesuïtes, van expandir encara més el culte dels màrtirs i de les relíquies.

Perseu tallà el cap de Medusa, el cap, un cop tallat, continuava petrificant als qui el miraven. La bíblia abunda amb histories de caps tallats: David amb el cap del gegant Goliat, Judith amb el cap del general enemic Olofernes, Salomé es va fer lliurar com a regal al cap de Sant Joan Baptista, en les vides dels màrtirs no son rars els qui es mostren portant el seu propi cap tallat, Sant Dionís va portar el seu propi cap a les mans fins a París.

Abans ja hem vist les imatges dels Sants Maximià, Llucià i Julià, aquest tipus de màrtirs son tan freqüents en l’església d’orient que reben el nom de cefalófors: portadors de cap. No són pocs els reliquiaris cristians amb cranis de màrtirs com aquest de Sant Sebastià i aquest altre de Sant Torquat. La historia de Santa Úrsula i les onze mil verges va dispersar per Europa milers de cranis venerats. A la badia de Canyas, a la Rioja, encara se’n conserven alguns com aquests dos que estan quasi totalment coberts per teixits preciosos dels segles XII al XVI, d’aquesta manera són presents i simultàniament ocultats, és a dir, absents. A l’altra extrem del món als antípodes hi ha les innombrables societats d’Austràlia i Nova Guinea en algunes de les quals el vius adornen els cranis dels morts per tal continuïn exercint els seus poders.

La tribu de casadors de caps, Asmat, ha adornat aquest crani d’un enemic obtingut d’una expedició guerrera ara és un trofeu espectacular, per bé que no té el caràcter sagrat d’una relíquia. En canvi, aquest crani pintat a la terra d’Arnam és la relíquia d’un avantpassat, i sobretot ho és aquest crani remodelat de la vall del Sepic que està del tot recobert per pastes simbòliques i pigments, aquest crani pel fet d’estar ocult, continua exercint el seu poder. No és un retrat realista de l’avantpassat ni la calavera visible d’un trofeu de guerra, és una relíquia el poder de la qual prové d’un lloc entre la presència i l’absència.


Barcelona, 2004


Producción: © Museu Frederic Marès, Institut de Cultura
Realización: Origin
Guión: © Francesc Vicens
Dirección: Carmelo Hernando