Español / English 10:51 ; domingo 17 noviembre 2019

Para ver toda la obra de Carmelo Hernando en imágenes,
haz clic en la web semiótica

AUDIOVISUAL. Forma, color i temps. Transcripción. 1985

Forma, Color i temps - 28'23"

Hi havia un temps en que l’ésser humà pensava comptar el nombre de grans de sorra que contindrien els deserts i els mars de la terra.

Carmelo Hernando, 30 anys, artista.

Hola voy a hablaros del mundo de las ideas, como el pintor elige los colores de sus óleos, o el escultor la materia sobre la que esculpir su idea. Me dispongo a construir y enlazar para vosotros una serie de imágenes por medio del fotomontaje.

L’artista ens invita a entrar amb ell dins el seu estudi un món d’imatges relatives on un simple color gris pot deixar de ser-ho en mostrar al detall els ordenats punts negres que el componen. 

Ens trobem davant una autèntica porta oberta a la nostra imaginació, és fàcil entendre que cada idea té les seves dimensions, i cada original les seves pròpies mides. Un cop aconseguides, les imatges, expressen gràficament les idees. Hi ha un paral·lelisme clar entre els instruments d’un metge cirurgià i les persones ocupades en la pràctica del fotomuntatge. Tenim tot un conjunt d’objectes tallants i productes químics tòxics, que òbviament no han de ser emprats sinó per persones capacitades en l’exercici de la seva professió. Però, amb les mans despullades, amb només unes tisores casolanes i una barra de cola, podríem fer tots i cadascun dels fotomuntatges que veureu. Fora només una qüestió de temps.

Sigui com sigui, cal això, temps i molta paciència per emmagatzemar les col·leccions d’imatges que, un cop ordenades per famílies de conceptes gràfics, son necessàries per a la practica d’aquesta tècnica. S’estableix així un llenguatge entre les imatges seleccionades. Una autentica conversa entre totes elles amb el so propi del temps.

Les imatges de les revistes són com els vins hom els data a la seva recol·lecció, elaboració i sortida al mercat, i guarden la seva essència per el futur testimoni tastador que els vulgui degustar. Hi ha grans cellers multinacionals amb un gran historial darrere seu i uns altres més o menys modestos que des de diversos països poden coincidir en l’especialització dels seus sucs. Talment com la decoració del segle XX les imatges modernes amaguen en el seu interior dades precises de memòria del seu temps.

A últims d’agost de 1984, després d’anys de pacient col·lecció i classificació aquest artista es disposava a concloure un vell projecte: un llibre d’imatges elaborada per fotomuntatge i enllaçades entre elles per capítols segons uns guió previ. Assistíem amb les cameres la fixació definitiva del seu ordre de lectura, durant quatre mesos vam seguir la unió de les peces i vam gravar els processos de fabricació d’algunes idees.

Yo mismo que nací en el campo tuve miedo alguna vez de las máquinas, con el tiempo he llegado a pensar que no son ni buenas ni malas sino todo lo contrario.

La barrera del seu finançament pot actuar de fre a futurs investigadors de la imatge però es inqüestionable que els avenços són aquí. Volem comptar amb una petita fotografia d’un anunci d’ordinadors, cerquem dos graus d’ampliació que serveixin de fons a la d’una signatura de Cristòfol Colom en un determinat moment del capítol o del llibre.

Ens sentim esfereïts si pensem en el cinyell d’asteroides que ens esperen mes enllà de Mart. Somrient en transportar una formació arquitectònica des de l’Iran aquí a la terra fins a Ganímedes a l’òrbita de Júpiter. Havia arribat el moment de la recol·lecció de la primera collita, segons l’ordre establert teníem nou pàgines originals a diverses mides que havíem de fotografiar i reduir a una mateixa escala per al seu muntatge en forma de doble pàgina segons una determinada estructura geomètrica en cada cas. Ens trobàvem davant el primer de nou capítols del llibre.

Havíem de transportar ara un mosaic romà de d’Empúries fins a un laboratori al cim nevat de les muntanyes. Leonardo, Rafael i Michelangelo inventaren els colors del renaixement. Ho feren amb la pròpia natura, amb pigment minerals, animals i vegetals barrejats amb oli, aigua i ous ompliren els seus papers, teles, parets i sostres. Teníem un petit problema i unes gotetes de fel d’un bou contribueixen a solucionar-ho amb enginy. Les fotografies que obteníem tenien un suport plàstic precisament l’únic que no admet una pintura en aigua com el guaix, que s’afeixuga en petites gotetes i rossola entre el plàstics fent impossible el traç. El fel catalitza la pintura i fa que tot torni a funcionar.

El arte es dibujo, fotografía, pintura... y todo aquello que exprese las ideas gráficas. Els retoladors, pintura transparent dissolta en alcohol són en ells mateixos un gran invent per a l’art, en una preciosa combinació de classicisme i modernitat aquests retoladors copien els mil·lenaris pinzells d’orient en la forma de la seva punta i en la textura semi tova del seu material.

Certament que tot és molt relatiu és molt possible que hi hagi més milions de persones que llegeixin els llibres i revistes a l’inrevés que tots nosaltres els occidentals placats. Nosaltres ho fem d’esquerra a dreta i els pobles àrabs i orientals ho fan de dreta a esquerra. El Japó produeix avui, en finalitzar els anys 80 el material gràfic més avantguardista, intel·ligent i bonic del planeta.

Creo que en un rinconcito oculto entre los pliegues de las paredes de mi corazón hay tatuado un graffiti japonés en el que se puede leer: cópiense los unos a los otros, que yo ya lo hice.

La historia de l’execució de les arts talment com la pròpia vida es rablerta de positius i negatius. Densa que vivim en les ciutats, ja fa algunes generacions, no hauríem de sorprendre’ns davant la imatge d’una serp més que no pas la d’un ratolí, per exemple. El perill real dels rèptils per a la vida de l’espècie humana en els ecosistemes del passat ha gravat amb foc un símbol en el nostre cervell. La iconografia de les serps és vella i complexa con la nostra pròpia historia que la representa gràficament nombroses vegades a fi d’expressar els més diversos conceptes però es sempre sinuosa corba i perillosa i sembla anuncia altres móns.

És tot un món aquest de les imatges. Avui hi ha milers de fotografies de l’espai: el sistema solar, les galàxies i els estels ens són ara una mica més familiars. La terra és fotografiada de tots els seus punts possibles per satèl·lits que orbiten en la seva superfície. Entre la investigació i la comercialització cada cop tenim més i més present la infinitat de meravelles i misteris que guarda la nostra esfera. La ficció i la ciència semblen competir gràficament per escapolir-se del passat aquell temps en que les coses eren realment diferents de les dels nostres dies.

Aquest aparell anomenat aerògraf, funciona amb aire comprimit i serveix per a polvoritzar la pintura tan fina i suau que és el mètode elegit per a compondre aquesta patètica imatge gris preludi de la desaparició dels nostres grans saures.

El vermell del foc expressió dels volcans, la nit negra i fosca de les glaciacions i l’aparició dels primers mamífers en fondre’s els gels, anuncien l’alba de l’espècie humana. Fou probablement la curiositat tan pròpia de nosaltres la que dugué una empresa japonesa a dissenyar, programar i comercialitzar aquestes gradacions de color de produeixen un contrast gràfic d’alta qualitat cromàtica.

Durant la Il·lustració al segle XVIII, alguns literats i artistes s’entretingueren a intercanviar l’aspecte dels seus personatges amb la personalitat dels animals que observaven al seu voltant. El porc, la guineu i el rossinyol cantaren que la vida era un escenari i que els somnis, això... només eren somnis. El capítol quart, també anomenat Faula del porcs, marcava l’epicentre del llibre un bon moment per a reflexionar sobre aquest món d’idees de paper, no podem sostreure’ns a assumir la responsabilitat que ens pertoca a cadascun de nosaltres. La nostra cultura consumeix cada dia més i més paper, un arbre triga molt més a créixer que no un full de paper a consumir-se pel foc. Amb els vells arbres s’ensorren els ecosistemes i per si això no fos prou contaminem l’atmosfera i destruïm a que la capa d’ozó, que ens protegeix, amb l’ús inconscient de productes químics altament perillosos. Arribarà un dia que no hi haurà prou amb rentar-se els ulls com Pilat. Cal esperar que la pròpia vida es giri contra nosaltres mateixos i defensi els seus drets.

Després d’aquesta immersió en la galàxia icònica de les imatges sembla que la noticia de les fotografies en color es tan fantàstica com alarmant. El fotomontaje puede expresar lo que somos y lo que sentimos, nos cuestiona y exige que no cerremos los ojos a la información.


Barcelona, 1985


Realización: RCR
Locución:
Mª Fernanda Gil
Música: © Xavi Capellas
Productor Ejecutivo: Esteve Riera
Realizador: Sergi Capellas
Guión, dirección e interpretación: Carmelo Hernando
Producción: © Fundació Caixa de Pensions